>       Introducció
>
>       ***************************************************************************
>
>       Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo
>       catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y
>       guerra.»
>
>       (Francisco DE QUEVEDO),carta :adreçada el febrer de 1645 a D.
>       Francisco de Oviedo.)
>
>       ***************************************************************************
>
>       Unes declaracions del catedràtic i membre de la Real Academia de la
>       Lengua Española, Gregorio Salvador, en què negava la persecució contra
>       la llengua i cultura catalanes i l'intent de genocidi cultural sofert
>       durant el franquisme, són la raó d'aquest llibre. Només a partir de la
>       ignorància o del desconeixement més absolut es poden fer afirmacions
>       que neguin tot el que la legislació franquista va fer des de l'inici
>       de la rebel·lió militar, el juliol de 1936. Una ignorància que Josep
>       Benet, amb la seva obra capdavantera, Catalunya sota el règim
>       franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura
>       catalanes pel règim del general Franco, va ajudar a pal·liar.
>
>       Una afirmació que, a més del menyspreu anés complet davant la vexació
>       cultural de milers i milers de persones que hagueren de viure la
>       persecució de la seva cultura-catalans, balears i valencians-, amaga
>       tota la pràctica franquista de repressió cultural, que anava des del
>       nivell cultural més personal fins a la fita més ambiciosa. Unes
>       afirmacions greus per venir de qui vénen
>
>       I per no haver estat desautoritzades amb un silenci còmplice.
>
>       En altres períodes rasés durs de la nostra història cultural hem
>       tingut la comprensió dels intel.lectuals castellans davant el fet
>       repressiu: així, durant la dictadura de Primo de Rivera i fins i tot
>       en la més fosca etapa del franquisme, com ara en aquell període de
>       constant persecució cultural, feta de manera freda, calculada i
>       metòdica, hi hagué qui, tot i la dictadura, demostrà solidaritat vers
>       una llengua germana filla del mateix tronc comú de l'idioma llatí.
>       N'és un bon exemple el diàleg potenciat per Dionisio Ridruejo entre
>       escriptors catalans i castellans que tingué lloc als congressos de
>       poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago, en què es confronten les
>       opinions de la representació catalana -Riba, Foix, M. Manem, Garcés
>       etc.- amb rellevants intel.lectuals castellans -Aleixandre, Rosales,
>       Vivanco, Ridruejo, Panero, Laín, Tovar etc-. l'ou com una mena de
>       reconeixement paraoficial de la representativitat i del prestigi de la
>       cultura catalana.
>
>       La persecució de la llengua i la cultura catalanes durant el
>       franquisme fou una constant del règim, nascut d'una rebel-lió militar
>       el juliol de 1936. Un sistema polític que tenia una filosofia
>       totalitària en la qual tot es confonia amb una visió unitarista
>       d'Espanya i on la pluralitat cultural, lingüística o nacional era
>       considerada sediciosa i transgressora de la unitat d'Espanya i, per
>       tant, mereixedora de destrucció o d'anihilament.
>
>       La periodització de la repressió va d'acord amb els paràmetres de la
>       conjuntura política: una fase de violència general (de 1939 a
>       1943-1944), en què pretenen una substitució cultural, i a partir
>       d'aleshores una estratègia d'assimilació fins el 1947, o bé l'aparició
>       d'una cultura expressada en espanyol que busca un públic que desconeix
>       la seva pròpia llengua I alhora una certa projecció pública -sempre
>       obstaculitzada- del món cultural català. L'etapa arriba Fins el 1951.1
>
>       La primera és duna violència total contra qualsevol expressió pública
>       de la llengua i la cultura catalanes: qualsevol manifestació en català
>       era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes
>       multes. La repressió de les multes s'ha de veure sempre dins la
>       conjuntura econòmica en què s'imposen. Així, hom hi pot veure un afany
>       altament repressiu. A la postguerra la llengua arriba a ser tan
>       perseguida que fins i tot és prohibida en la grafia de les làpides
>       dels cementiris. També a les esqueles i als recordatoris.
>
>       El franquisme, davant el fracàs de les potències totalitàries als
>       camps de batalla, fou un sistema polític que evolucionà cap a un règim
>       autocràtic i esdevingué un sistema dictatorial que veié en la llengua
>       catalana un enemic que calia abatre, des dels seus orígens fins a la
>       seva desaparició. Foren les causes alienes externes les que
>       l'obligaren a prendre només postures més flexibles, però la
>       intransigència més fèrria fou l'element comú constant d'incomprensió
>       vers la llengua i la cultura catalanes.
>
>       A la majoria dels territoris de llengua i cultura catalanes Vacritud
>       inicial de les tropes franquistes fou brutal.'' El terror blanc que
>       acompanyà l'ocupació militar i el clima de nacionalisme espanyolista
>       abassegador feien que, a part les lleis que discriminaven i perseguien
>       el català, existís, sotto voce, una pressió ideològica sobre qualsevol
>       activitat cultural, cosa que forçava la gent a amagar la qüestió de la
>       llengua. Més enllà de les lleis o ordenances concretes, o de la
>       petició de permisos (si és que arribaven), l'ambient feia impensable
>       utilitzar la llengua del país en qualsevol activitat cultural.
>
>       No oblidem que durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua
>       catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament
>       catalans: per exemple, Montserrat, Núria, Jordi etc. i també s'arribà
>       a castellanitzar la fonètica dels cognoms, pràctica i actitud que es
>       mantingué fins a les acaballes del franquisme.
>
>       A partir del 1951 l'evolució del règim presentà una imatge més
>       condescendent envers un món cultural, el català, que vivia entre
>       tensions i repressions. Amb una constant: tot el que podia ser cultura
>       de masses era prohibit en català.
>
>       Aquesta obra recull una primera relació de proves de la persecució
>       contra la llengua i cultura catalanes al llarg dels anys del
>       franquisme. Però, si es feia de manera exhaustiva, podria
>       multiplicar-se amb un nombre extraordinari d'exemples.
>
>       Cal precisar que per als militars vencedors, de l'exèrcit franquista,
>       els matisos en l'anàlisi política, cultural o social brillaven per la
>       seva absència. Era una anàlisi primària maniqueista, d'addictes o
>       d'enemics, de bons espanyols i de mals espanyols. I per això és fàcil
>       seguir les acrituds més constants i directes contra la llengua i
>       cultura catalanes, dels caps militars fins als sots-oficials, des de
>       la capitania general o els governs militars fins a les casernes
>       esteses per tot l'estat espanyol.
>
>       Durant l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes hi va haver
>       soldats que es van sorprendre de veure que la llengua catalana fos la
>       pròpia de tants i tants habitants. I això provocà una doble actitud:
>       la majoritària, de rebuig (soldats que oferien llaminadures o propines
>       si la canalla enraonava en castellà), i, minoritàriament, una
>       descoberta impensada que obrí la intolerància malgrat les passions de
>       les autoritats militars i les noves jerarquies polítiques.
>
>       La pressió contra la llengua catalana i el seu us exercida per la
>       tropa en plena guerra era palesa des d'Àfrica fins a qualsevol front.
>       Aquesta actitud es mantingué, i per qualsevol pretext apareixia en la
>       vida del servei militar obligatori durant tot el règim franquista i de
>       la manera més inesperada i constant. Els testimonis són innombrables.
>       Gairebé tots els qui van fer el servei militar en el període
>       franquista podrien aportar el seu particular testimoniatge. Alguns
>       d'aquests testimonis, sobretot dels primers anys del Franquisme,
>       recordem que algun oficial recompensava amb dies de permís aquell qui
>       denunciava els soldats catalans que parlaven entre ells la seva
>       llengua. *Si una expressió simbolitza allò que passava dins les
>       casernes és la de polacos*.
>
>       Al País Valencià, pel que fa a la repressió contra la llengua, la
>       situació presenta unes característiques pròpies, en general de menys
>       persecució i de més tolerància, fruit també d'un menor grau de
>       consciència nacional i cultural del valencianisme a la pre-guerra.
>
>       Així, com explica Josep Ballester, decrets repressius del nou estat
>       contra Catalunya no foren aplicats al País Valencià. i si a Barcelona
>       i a la província Els pastorets foren prohibits el 1939, a la ciutat de
>       València, un mes després de l'ocupació militar, s'alçaren els altars
>       del Mercat i el Possal, coincidint amb les festes de Sant Vicent, i
>       s'hi representaren els tradicionals Miracles. Encara que després,
>       durant dècades, no es va permetre res més en públic en la llengua
>       pròpia.
>
>       En canvi, hi hagué menys oposició a l'ús escrit, sempre que fos
>       folkloritzant i de poc nivell cultural: llibreters de falles, sorteig
>       de mones i tota mena d'activitats socials. En aquesta tasca de
>       desvirtuació de la cultura catalana tingué un paper clau Lo Rat Penat,
>       entitat que sobrevisqué gràcies al nul temor que infongué al
>       franquisme la supervivència duna entitat grisa i col·labora cionista
>       fins al petainisme, segons Alfons Cucó.
>
>       Un petainisme que identifica la col·laboració i la subordinació de les
>       classes dominants valencianes.
>
>       El franquisme i tots els qui hi
> ...
>
> leer más »